Textos d’obres teatrals

Amb l’acròstic: TOT (Textos Obres Teatrals), en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserva una col·lecció integrada per 211 sainets, entremesos i balls parlats els més antics dels quals es remunten a les acaballes del segle XVIII.

I és que la publicació de textos breus de teatre català fou un gènere popular que, malgrat l’intens procés de castellanització del moment, despertaven interès a totes les capes de la societat ja que, de forma codificada, esdevenien moralitzants, didàctics, divertits i, sovint, picantons provocant riallades fàcils en el públic.

Pel que fa a la sèrie d’escrits que hi ha al Centre de Documentació, es desconeix en un grup majoritari l’autoria de les obres, tot i que, algunes apareixen signades amb els noms de: Francisco Altimira, Anton Faura, Eduardo Sala o bé, Frederic Soler “Pitarra”. Respecte als editors, la relació d’empreses, resulta molt més extensa i són de remarcar per l’antiguitat, les publicades per   l’impressor barceloní Matheo Barceló o la llibreria Quiroga de Madrid entre els anys 1772 i 1779. A més, cal afegir, també, alguns dels títols simpàtics de la col·lecció de sainets, com ara: Lo casat que tractant criades viu de coses regalades;  D. Gregori del pernil ó sia la arribada de un mort y la fugida de un viu; Qui no te pa moltes sen pensa; o, per citar un altre bilingüe, D. Policarpio ó sea lo pare rapatani y la mare vanitosa.

L’ús que en fa Amades d’aquestes obres s’observa, per exemple, en els llibres de Costumari Català on, entre d’altres fulls de la col·lecció descriu en el Vol. I (pàg. 793) el ball parlat de la Rosaura tot dient que: N’hi havia dues versions. Una d’elles, sobretot, havia esdevingut summament popular dins d’aquest gènere de representacions. Sens dubte era el ball que més s’havia representat i el que havia assolit una més gran expansió, puix que nosaltres l’havíem vist ballar a Barcelona dins del present segle. El seu argument era ben simple i prenia origen d’un cas que sembla ésser històric.

Un fadrí que festejava una donzella d’una casa distingida va seduir-la amb l’ajut d’un seu amic. Valent-se d’enganys, la va portar a un bosc i un cop n’hagué abusat, va deixar-la despullada i lligada a un arbre. Al cap de moltes hores, el gos d’un caçador que passava per allí a la vora va descobrir-la i en va fer adonar al seu amo. El caçador la va deslligar i la va portar a casa dels seus pares, que van perseguir i processar els delinqüents. Aquest fet va impressionar pregonament el poble, sempre tendre i sensible, i va donar origen a la publicació de nombrosos romanços i al tallat de diferents gravats al boix per a encapçalar-los i il·lustrar-los. I en aquesta literatura de fil i canya s’inspirà l’autor del text del ball. Era un dels balls en què sortia un menor nombre de figurants que parlessin, puix que es componia de la protagonista, els seus pares, el seu padrí, el seu promès, un seu amic, el caçador, un monjo, el governador, el fiscal i un servent. També hi sortien quatre miquelets i el majoral, a més del diable, que feia el paper de graciós. Era corrent que hi prenguessin part uns quants figurants més, que anaven tots mudats i ajudaven a fer les passades més llargues i més vistoses. Les dames anaven vestides amb grans mirinyacs i amb faldilles molt llampants, plenes de farbalans, cintes i flocs. Portaven un pinetó que sostenien dos bastaixos al cap de les dues rengleres i que servia per a lligar la protagonista vestida, encara que el text diu que hi fou lligada sense roba. Van fer-se molt populars uns versos que deien:

Rosaura, como te diviertes,
lligada en aqueste pino,
amb tanta calor como hace
i jo estic tremolando de frío.