Titelles i ombres xineses
Titelles i ombres xineses són dos petits llibrets, agrupats en un de sol, que Joan Amades va publicar l’any 1933 com a volum VIII dintre de col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, recull el qual, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades recuperaria de la mà d’edicions el Mèdol el 2004 en format facsímil afegint-hi per l’ocasió un text d’obertura signat per un servidor.
Cal recordar que en un dels primers capítols de la secció Fons Amades al Fes ta Festa, ja li dedicàrem una part d’atenció parlant sobre les ombres xineses. Ara, toca fer-ho sobre les titelles i, per l’ocasió, divulguem el següent fragment del pròleg on de forma vivencial l’autor comparteix: “Des d’infants que hem sentit una forta atracció envers els titelles. Quan érem petitets assistíem amb gran fruïció i ingenu embadaliment als espectacles que aquells temps es feien per la nostra estimada barriada del Raval, al cafè dels cegos del carrer de Ferlandina i a la xocolateria de la Pona, del carrer de Sant Gil, on per vint cèntims ens donaven tota una tarda d’espectacle i un berenar consistent en pa i xocolata. Quan fórem un xic més espigadets, la sola contemplació de l’espectacle no arribava a satisfer la nostra infantil avidesa de tota aquella graciosa facècia, i sentírem el fort desig de viure i encarnar la tramoia. Amb els escassos recursos que podíem abastar, tractàrem de constituir una companyia pròpia; per aquest motiu les nostres visites al vetes-i-fils de la casa dels Nanos, establert al carrer de Ponent, davant del de Guifré, vàrem sovintejar. Allí adquiríem una testa de titella per l’econòmic preu de cinc cèntims, i un parell de mans per la mateixa quantitat, així com barrets, gorres de cartró i d’altres accessoris, tot pel mateix preu. Obtinguts els òrgans del personatge, el problema consistia a vestir-lo i donar-li forma, la qual cosa aconseguíem servint-nos d’un mitjó vell que en calçàvem a la mà, i al qual, convenientment foradat, aplicàvem testa i mans. Per escenari habilitàvem el marc de la porta del pis, tapada la seva part inferior amb un davantal, i els espectadors, que sovint eren ben nombrosos, seien a terra del replà i per l’escala.
Fins a l’edat dels dotze anys, en què l’evolució del destí va imprimir un canvi de ruta en la manera d’ésser de casa nostra, que féu que haguéssim de deixar el joc per esmerçar les nostres infantils energies en altres afers, els titelles varen constituir el nostre major divertiment. En llur companyia hem passat llargues hores de dilecta fruïció i ens han donat més d’una intensa emoció infantil. Entre els nois del nostre estudi i els veïnets del barri vàrem adquirir una certa popularitat i fins un deix de consideració, mercès als espectacles de titelles que organitzàvem. Entre els grats records de la nostra vida infantil, els titelles ocupen un dels llocs més preferents. Quan, de grans, ens vàrem sentir afectats per l’estudi de les coses d’aire popular, de seguida va presentar-se’ns el dilecte record dels titelles, i ens vàrem fer el propòsit de dedicar-los una part de les nostres activitats i energies.”
I, per arrodonir-ho, l’Amades en parlar en interior del llibre dels espectacles de titelles, fa saber que era costum acabar les funcions amb un popular ball. Quin? Aquest: El ball del tururut!
En el ball del tururut,
qui gemega, qui gemega;
en el ball del tururut,
qui gemega, ja ha rebut.
