Tots Sants i Dia de Difunts
El 1 i 2 de Novembre es celebra la gran festa de la tardor. L’1, la festa de tots Sants i el 2, la de difunts. Les creences populars expliquen que és precisament en aquest moment de l’any que el món dels vius i el món dels morts es relacionen. El dia 1 és costum visitar els cementiris, netejar les tombes, portar-hi flors fresques i atiar el record dels que ens han precedit donant-los culte i homenatge. L’endemà, el dia dos, és el dia dels morts, o dia de difunts i és la data de la tornavisita en aquest cas seran els morts que ens visitaran. A la llar dels vius, els morts hi trobaran ofrenes en forma de menges per exemple panellets fets de massapà, elaborats amb ingredients de llarga durabilitat que ens suggereix la idea de l’eternitat.
La vetlla del dia de difunts, és a dir el vespre i la nit del dia 1, és el moment que la tradició reserva per celebrar l’àpat de la castanyada, i que avui es troba força desvirtuat del seu significat original. La Castanyada és un àpat ritual on els protagonistes gastronòmics són els fruits secs sobretot les castanyes, els panellets, regats amb vi bo, ratafia fins i tot vi novell etc. Sembla ser que les castanyades provenen d’antics àpats funeraris. En alguns indrets era costum anar a fer aquest àpat al voltant de la tomba del darrer difunt de la família. També era, i encara ho és, fer aquest àpat familiar acompanyat de resos del rosari, pare nostres, etc. dedicats als difunts de la família. Actualment les castanyades han superat els grups familiars i és normal que siguin celebrades per grups d’amics, deslligades ja del tot del seu significat funerari.
El record i culte als avantpassats és present d’una manera o altre a totes les cultures, però la construcció del relat festiu de Tots Sants i Difunts tal i com el coneixem nosaltres és complex i de construcció llarga en el temps. En aquestes diades hi conflueixen diverses tradicions i diversos contexts històrics i fets concrets que portaran a fixar la data de l’1 i 2 de novembre com la seva data de celebració.
Ja al segle IV les esglésies orientals celebraven, la festa dels sants màrtirs el 13 de maig. Tres segles després, el papa Bonifaci IV adoptà a Roma aquesta celebració. El mateix papa va rebre l’any 608 de l’emperador bizantí Focas, el temple del Panteó d’Agrippa, que el pontifex convertí en església cristiana dedicada a Santa Maria dels Màrtirs.
No serà fins al segle IX que Lluís I, el Pietós, juntament amb els bisbes de les Gàl·lies, facin la petició de celebrar la festa de Tots Sants l’1 de Novembre. Data que fixà en el calendari litúrgic cristià el papa Gregori IV. Finalment al voltant de l’any 1000 l’Abat Odiló de Cluny introdueix a tots els monestirs reformats la festa de Tots els Difunts el dia 2 de Novembre.
Aquesta localització i tria de dates no és casual per part dels bisbes de les gàl·lies i de l’abat Odiló ja que exercien la seva influència en zones de cultura Celta. Aquesta celebrava la festa del Samuhin el 1 de novembre. El Samuhin o Samain era la festa que precisament el celtes dedicaven als morts i consideraven aquest moment com el de contacte entre el món dels vius i dels morts. Amb aquests canvis de dates de la festa de Tots Sants del 13 de maig a l’1 de novembre afegint el 2 de novembre com a dia de difunts es fonien diferents tradicions religioses cercant un clar fenomen de sincretisme.
Si voleu saber-ne més o teniu curiositat sobre el món funerari i la mort a la cultura popular us recomanem el llibre “Fins aquí hem arribat” de Jordi Cubillos i Amadeu Carbó publicat per edicions Morera.
