Tovallons

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Digueu-me: llepafils però, això d’anar de restaurant i haver-te d’eixugar els morros amb tovallons de paper… Ves, que voleu que us digui, d’entrada, no em fa el pes. Bé, igual pensareu que sóc de casa bona (més aviat sóc de casa “digna” que no té perquè ser el mateix) i, una de les coses que em van educar, fou que la taula ha d’estar ben parada i, els tovallons han de ser de roba. Ei, que sí la coberteria és de plata de llei, els vasos de Murano o els plats de porcellana Xina… m’és, fins i tot, indiferent! (clar que, mentre no siguin tampoc de plàstic, eh?) Però, sobretot, sobretot, sobretot, amb el tema dels tovallons, aquests, si us plau, que siguin de teixit!

Pensareu (una vegada més) que poca feina tinc o, fins i tot, m’argumentareu els avantatges del paper en comptes de la roba, com ara: No cal rentar, no cal estendre, no s’ha de planxar… ja, ja,  que és més còmode el paper, oi? Que simplifica tasques? Que, fins i tot, és més sostenible? Sí, potser… sí, però, allà on hi hagi el lli o el cotó, mans i llavis sempre ho agrairan. I més, quan els guisats són de categoria!

Clar que, sense tovallons de paper, algunes històries no ens haurien arribat de la mateixa manera. Com, per exemple: el contracte signat d’en Messi amb el Barça o, que en Picasso, en la seva etapa bohèmia a París, va pagar un piscolabis a canvi d’un dibuix fet en un tros de tovalló. Vaige, que, sens dubte, aquests fets no haguessin resultat el mateix si el suport utilitzat hagués estat en fina tela. (La tinta costa més de fer córrer)

Ara bé, tot això ve a tomb perquè, avui, he dinant en un restaurant del poble de tota la vida on, a fi d’ajustar preus i mantenir menú, ara paren taula amb tovallons de paper. Ep, que cuinen molt rebé! Tampoc deixaré d’anar-hi d’ara en endavant perquè s’hagin passat a l’enemic. A més, he de reconèixer que després d’aquesta situació viscuda al local, de retruc, en aquesta ocasió m’he inspirat a redactar el present guionet i, també, a escriure’l! Sort que portava al damunt llapis amb punxa i he començat a redactar aquestes paraules als tovallons. (N’he hagut de menester uns quants)

Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!