Un comiat diferent
El passat 24 de novembre va morir en Joan Pujol. Si vull parlar d’en Joan, de qui era, de què feia, em vénen al cap tres binomis de paraules que el definirien perfectament sense massa prosa:
Instrumentista de tenora,
Tal i com el vaig conèixer ara ja fa més de 25 anys, amb una tenora a la mà, amb més il·lusió que facultats, participant del goig de fer néixer una cobla jove i diferent al bell mig del Vallespir, una cobla com la Mil·lenària que significaria moltes coses per a tots els sardanistes i els catalans de l’altra banda dels Pirineus i també pel mateix Joan.
català independentista
Nascut a l’Empordà a la petita vila de Lladó, però traslladat i format ja al Lycée Deodat de Severac de Céret, a la Catalunya Nord, va defensar sempre la seva catalanitat irreductible, més significativa encara quan l’expressava en un català força afrancesat, però amb una vehemència abassegadora. Esperava la nostra llibertat com a poble per a poder compartir-la des de la Catalunya Nord francesa: “Seré el primer en demanar la doble nacionalitat”, deia.
i activista sardanista.
Incansable. Intens. Apassionat. Des de múltiples facetes. Amb els seus més de 20 anys al front del programa “Matins de sardanes” a Ràdio Arrels, de Perpinyà. Com a presentador de concerts. Com a tresorer quasi emèrit del Foment de la Sardana de Ceret i cofundador i impulsor de la Federació Sardanista del Rosselló. Ensenyant i aprenent. I gaudint com ningú de l’ensenyament i de l’aprenentatge. En definitiva, estimant.
No puc parlar del que no coneixia d’en Joan, la seva vessant més personal. Érem amics, d’aquells amics que veus poc però que sempre hi són quan els necessites… Però no érem el que s’entén per pròxims, per familiars. Pocs mesos abans de la seva mort, en parlar de la seva malaltia em vaig assabentar de lligams familiars que desconeixia amb altres coneguts meus. Seria, doncs, gratuït per part meva, parlar i lloar l’home, el pare, el marit… De fet, no cal. La cerimònia amb la qual la vila de Ceret el va acomiadar dissabte passat, demostra que en Joan, amb les seves excentricitats i el seu peculiar tarannà era un gran ésser humà, una gran persona, que estimava i es feia estimar, perquè així ho testimoniaven les més de 500 persones que van omplir a vessar l’església de Ceret.
Una cerimònia amb missa inclosa que es va allargar durant una hora i mitja i que va passar com si res. Mentre els assistents combregaven massivament i pausada, el Sr. Andreu Bosch, l’organista des de fa més de 50 anys de l’església barroca de Pere, ens sorprenia (potser només a mi) intercalant amb tota naturalitat “Els segadors” entre les diverses melodies populars i religioses que tocava. I al final, un colofó impressionant per aquells que, com jo, veníem del sud: acabada la missa, i abans dels parlaments de familiars i amics, tots els assistents van conformar una gran processó que els va menar amb un ordre exemplar i respectuós al davant del fèretre, embolcallat amb una estelada, que va rebre un a un el darrers homenatges més personals al finat.
Un comiat especial per un home especial. Al seu Facebook, encara obert, una frase en francès: “Ce n’est pas à moi de me juger”. Tampoc nosaltres hi perdrem ni un segon en jutjar-te benvolgut Joan. Ens limitarem a recordar-te i a continuar-te estimant.
