Urnes
Aquesta columna es podia haver titulat herois i l’hauria dedicat a tots aquells que van fer possible, amb discreció, amb implicació, amb astúcia, amb intel·ligència i amb valentia que l’1 d’octubre un poble pogués exercir un dels drets més bàsics per fer creïble i respectable una democràcia: votar.
Aquesta columna es podia haver titulat ferits i l’hauria dedicat a tots aquells que van patir l’atac indiscriminat, gratuït i salvatge d’una banda d’energúmens que es fan anomenar policia nacional i guàrdia civil i que en lloc de defensar les llibertats defensen els interessos d’uns polítics corruptes i d’un estat patètic i caduc que es refugia en una constitució en la qual no hi tenen cabuda alguns dels drets humans més fonamentals.
Aquesta columna es podia haver titulat patriotes i l’hauria dedicat als homes i dones que exercint la política estan disposats a sacrificar tot el seu patrimoni per defensar amb arguments democràtics unes idees prohibides per unes ideologies hereves de la dictadura més severa i menys castigada i explicada de tota la història de l’Europa moderna.
Aquesta columna es podia haver titulat miserables i l’hauria dedicat a tots aquells polítics que són capaços de dir que no ha passat quelcom que ha vist el món sencer, que són capaços d’amenaçar de mort a qui no pensa com ells, que són capaços de lloar i enaltir la feina d’una colla de tarats armats que ataquen indiscriminadament ancians i joves en nom de la unitat imposada d’una pàtria que ja es va trencar fa moltes generacions.
Aquesta columna es podia haver titulat titella i l’hauria dedicat al darrer dels Borbons coronats, un personatge fosc i imprecís que es dedica a ignorar aquells súbdits que l’incomoden, el més nou d’una família de comediants ineptes que sempre han interpretat el paper més còmode i menys compromès i que, com veritables rèmores, han nedat sempre posant per davant la seva ociosa i innecessària supervivència.
Però al final l’he titulada urnes, i la dedico als responsables del fracàs policial més estrepitós que mai ningú hagués pogut imaginar, als ineptes responsables d’un servei d’espionatge que no ha estat capaç de localitzar ni una sola de les urnes que es van fer servir per votar aquest passat 1 d’octubre; als polítics que han fet un ridícul descomunal afirmant que mai es faria el que sí que es va fer, i que no van poder evitar que la societat civil d’un poble sencer, unit per una fita comú, els fes sortir els colors a la cara.
Perquè la cara de vergonya no els caurà. De vergonya no n’han tingut mai. De fet no es mereixen que els dediqui res de res.
Aquesta columna la dedico a tots els Amadeus de Catalunya.
