Vigarrador de redorts
La importància de la tasca de recol·lecció d’objectes que va fer Ramón Violant i Simorra per al museu durant els anys 40 i 50 del segle passat, rau en que va aconseguir adquirir una gran quantitat i varietat d’objectes de la nostra cultura, a hores d’ara ja desapareguts de l’ús quotidià. Però filant més prim, hi ha una altra tasca que va fer al mateix temps gràcies al seu instint, la seva professionalitat i la seva capacitat de treball: va deixar per escrit en les seves llibretes de camp el nom de cadascun dels objectes tal i com sentia que l’anomenaven en el lloc on els adquiria. No només recollia el nom, sovint un nom local, si no també, sense arribar a la transcripció fonètica, la pronunciació. Un objecte adquirit al Pallars Jussà, a Xerallo, l’anomena i escriu “astinidors“, pero el mateix objecte adquirit a Sarroca de Bellera l’anomena i escriu “astinidós“, sense la r, “astalvis” amb a, i “rot-lo” quan ho recull a Mallorca, per exemple. En realitat, es refereix a allò que coneixem com uns “estalvis” per a la taula.
Els que hem tingut la sort d’heretar els seus coneixements a través de les seves publicacions, els informes de campanyes de recol·lecció, les fitxes, les notes, l’epistolari, etc, ens ha proporcionat un valuosíssim material per conèixer més acuradament diferents objectes i aspectes de la nostra manera de fer, de ser, de viure i de comunicar-nos.
A l’estudiar les col·leccions ens vàrem trobar amb objectes el nom dels quals, d’entrada no enteniem ni ens donava cap informació del seu ús. Podria donar-vos alguns exemples, com la paraula capolador, un estri que potser a alguns de vosaltres us sonarà, però no es massa conegut. Algun dia tornaré a parlar d’aquest mots força “amagats” de la nostra llengua.
Però l’objecte que us comentaré avui tenia una funció molt clara, que al llarg dels anys ha anat perdent el seu sentit tot i que potser actualment en algún lloc encara s’usa. Em refereixo al vigarrador. I més concretament, al vigarrador de redorts, mot gairebé impossible de pronunciar sense que s’entortolligui la llengua.
El bigarrador o vigarrador de redorts, que es por escriure a b o amb v baixa segons recull Violant, és un estri de fusta generalment de boix que tallaven i decoraven amb ganivet els pastors. Per començar us haig d’aclarir el nom: vigarrar no és altra cosa al Pallars, que marcar amb els bigarradors. Els redorts son les coques rodones, generalment foradades al mig – el que coneixem com a tortells -, que es feien per als fadrins i minyons en la festa major o altres festes assenyalades al Pallars, la Conca de Tremp i l’ Alt Urgell.
Queda clar doncs que el vigarrador de redorts és l’estri que s’utilitza per marcar les coques, tortells o el pa que es duia a coure al forn comú del poble. Però, ai…! per extensió, el verb “vigarrar” s’utilitza per a altres objectes. Com que de fet vigarrar és decorar, els propis bigarradors estan vigarrats, decorats, i no només els bigarradors…! Qualsevol altre objecte de fusta pot ser decorat – bigarrat -. Així, des de bastons, garrots de garbes, torteres, filoses, culleres, collars pel bestiar, botons, agulles de fer mitja, punxons, rosteres, tafarres, salers, castanyoles… al Museu Etnològic de Barcelona ens consta que tot això pot ser bigarrat!
De fet, tot plegat respon al desig de singularitzar-se, de distingir-se de l’altre, del veí, del que és igual a tú però diferent. És la condició humana…
Actualment, en una actitud inicialment força aliena, fins i tot nosaltres mateixos ens bigarrem, ens decorem per distingir-nos dels nostres veïns, dels nostres amics… Com en diriem sinó, dels tatuatges que s’han posat tan de moda?