La ràdio
Això de la ràdio és tot un extraordinari descobriment. Bé, de fet he de matisar que quan es creà jo encara no estava pas en projecte. En altres paraules, servidor en arribar aquest món, els de casa l’aparell de ràdio ja feia temps que els cantava. Ei, i quina categoria que suposava que se’n tingués un model luxós. Allò sí que mudava davant el veïnat. Qui estatus, quin prestigi… i com escenificava estar a l’últim crit!
Engegat a tot drap, xiulava de valent. Aquell característic soroll ensordidor, cercant per les ones electromagnètiques una freqüència pel dial, era sensacional. Sintonitzàvem emissores estrangeres amb locutors i musiques llunyanes sense moure’ns del saló. Quin avenç, semblava increïble!
D’aquí que a la llar presidís un destacat lloc d’honor. Ara, per posar-la en funcionament, gairebé calia ser un expert en comunicacions. En primer lloc convenia endollar-lo al corrent elèctric. Ep, que això no ho podia fer qualsevol. Era necessari concentrar-hi els 5 sentits ja que es considerava com una feina d’alt risc només apta per executar els caps de família.
A la memòria en venen imatges del pare concentrat en la missió. Passats uns minuts, després d’escalfar-se una colla de llampares que habitaven dintre de la capsa sonora començaven a sentir que s’apropaven o s’allunyaven veus. I quin misteri més misteriós! – repetia la padrina en sentir xerrar. Suors freds tenia pobra dona per entendre la complexitat de l’invent.
Un llibre d’escola recordo que parlava del seu creador. Barrejat en mig de celebritats de tota mena, hi figurava un tal Marconi que fins el guardonaren amb el premi Nobel de física. Imagino que devia arreplegar uns quants calerons patentant la criatura que a casa era costum de tapar en una funda després de garlar una estona. Un protector fou fet expressament a mida per la mare perquè comentava que calia protegir la màquina no fos cas que es refredés i perdés la veu.
Per altra banda, no hi puc fer-hi més però, el meu cap associa la ràdio a una mena de germana gran que explica coses, informa, dona consells, fa companyia… i que, sovint, canta.
Què si canta? I tant! a vegades afina molt bé. Altres, però, millor tapar-se les orelles perquè per escoltar segons quina mena de concerts i concertistes més recomanable resulta anar a collir bolets en plena calma amb la natura.
I es que dels de casa vaig heretar entre altres andròmines la vella ràdio amb funda materna inclosa. Ei, encara funciona! És una peça de museu, una relíquia que no penso despendre’m. Bé, segur que ja ho faran els que em venen al darrera
o potser no?
Llorenç Aguilà
PD: A aquesta plana he trobat algunes fotos de ràdios de la època de la meva.
